Estructura i rendiment del polioximetilè
El polioximetilè (POM) presenta característiques de rendiment notables principalment a causa de la seva alta densitat i alta cristalinitat. Aquestes propietats contribueixen a la seva duresa excepcional, rigidesa, estabilitat dimensional, resistència a la fatiga i resistència química. L’elevada densitat i la cristalinitat limiten eficaçment el moviment dels moments dipols en els enllaços de CO de la cadena molecular, que imparteix un aïllament elèctric excel·lent i propietats dielèctriques a POM.
Tanmateix, els grups terminals de POM presenten una estructura semi-acetal, que afecta la seva estabilitat tèrmica. A temperatures al voltant dels 100 graus, els grups finals semi-acetal es poden despolimeritzar gradualment, donant lloc a una disminució de la resistència a la calor. Quan s’escalfa a aproximadament 170 graus, POM pot experimentar oxidació automàtica al llarg de la cadena molecular, alliberant formaldehid. Aquest formaldehid s’oxida posteriorment a l’àcid fòrmic a temperatures elevades i en presència d’oxigen. L’àcid fòrmic accelera la degradació del POM, necessitant l’ús d’estabilitzadors de calor, antioxidants i absorbidors de formaldehid durant el processament de resines d’homoformaldehid.
El formaldehid co-polímer, que conté una certa quantitat d’enllaços CC a les seves cadenes moleculars, ofereix una estabilitat tèrmica millorada en comparació amb l’homoformaldehid. Els enllaços CC ajuden a mitigar la degradació oxidativa, millorant l'estabilitat tèrmica del polímer. No obstant això, tant l’homopolímer com el copolímer formaldehid presenten limitacions inherents a l’estabilitat tèrmica i oxidativa, que s’han de gestionar amb cura durant el processament i l’aplicació.